DEL 01 d’agost al 14 de setmebre de 2025 Inauguració Dissabte 2 d’Agost a les 18h
Una exposició de ceràmica utilitària amb alguns dels noms més consolidats de l’escena actual. Referents de llarga trajectòria que dialoguen amb l’objecte, l’ofici i la forma, tot reivindicant el valor de la utilitat i la bellesa en la vida quotidiana.
A Vaques Sagrades ens endinsem en l’univers de sis ceramistes que han marcat l’escena contemporània amb una mirada fidel a l’ofici i, alhora, profundament personal. Artistes que han consolidat una veu pròpia sense renunciar a la funció, i que demostren que la ceràmica utilitària pot contenir un gest artístic d’alta volada.
Una exposició amb una línia expositiva neta i austera, enfocada exclusivament en la ceràmica utilitaria de colors neutres, on tanmateix cada autor hi desplega una obra inequívocament singular. Un fet que, alhora, ens permet entreveure la riquesa de la ceràmica com una disciplina que, amb uns pocs elements, genera una gran diversitat de formes, tècniques i expressions.
caterina_roma_clay_masters_06
caterina_roma_clay_masters_01
caterina_roma_clay_masters_02
caterina_roma_clay_masters_03
caterina_roma_clay_masters_04
caterina_roma_clay_masters_05
Vaques Sagrades no és només una mostra d’excel·lència tècnica: és una reivindicació de l’objecte útil com a espai de recerca artística, i del gest artesanal com a acte tant essencial com contemporani.
Converses de ceramistes/ Vaques Sagrades
Marcos Pacheco i Josep Matés 23 d’Agost (18 h)
Mia Llauder i Nené Maristany 30 d’agost (18 h)
Lola Rivière i Carme Balada 13 de setembre (18 h)
Artistes
Mako Artigas
Amb una mirada provinent del disseny tèxtil, el seu treball basat en formes simples de porcellana i pinzellada monocolor gira entorn de l’equilibri entre suavitat, lleugeresa i la força del traç. Cada peça és un espai d’expressió meditativa, que ens parla del seu origen -Japó- i l’entorn on es va desenvolupar la seva vida posterior: la família Artigas i la relació amb grans artistes de l’escena europea.
Carme Balada
La seva és una interpretació personal de la riquesa i sensibilitat de les tradicions japonesa i africana, combinades amb un disseny acurat i una puresa de formes molt influït per l’estil escandinau.
L’obra parla de la grandesa de les petites coses, amb una mirada profunda cap a l’utilitarisme: objectes quotidians que ens permeten entendre la vida a través de la bellesa.
Mia Llauder
D’arrel orgànica i formalment expressiva, Llauder construeix peces que desafien la frontera entre contenidor i escultura. El gest, la matèria i la superfície parlen amb força pròpia, i les peces entren en diàleg amb els elements vegetals que les habiten, cultivats per Nené Maristany. La convivència entre la natura i l’objecte fan de les seves peces obres escultòriques amb un vincle inequívoc amb la utilitat.
Josep Matés
El rigor i la precisió defineixen una trajectòria compromesa amb la tradició, la funcionalitat i la qualitat formal. Matés construeix peces amb una elegància serena, que parlen de constància i recerca contínua de les arrels d’un ofici que es remunta a l’origen dels temps.
Marcos Pacheco
El seu treball mostra un domini tècnic excepcional de les formes i les superfícies, emprant únicament la terra, tant com element constructiu com en la superfície de les peces. Les seves formes simples mostren superfícies on el llenguatge de la natura desplega la seva pròpia narrativa.
Lola Rivière
Una obra que apel·la a viure el vincle amb la història, amb les cultures antigues, a sentir l’erosió que deixa el pas del temps. Peces que ens desperten la connexió amb la memòria col·lectiva, i ens fan partícips d’un contínuum pròxim i quotidià amb l’objecte senzill.
Del 12 d’abril al 27 de juliol de 2025 Artista convidada – 2025 – Gema Galdón
La Casa-Estudi Caterina Roma presenta «Gema Galdón: AL CAP DE GALA», un homenatge a la musa del surrealisme, plasmat en una sèrie de barrets únics que traspassen els límits convencionals.
La Casa-Taller de Púbol presenta una col·lecció de peces que no es limita a ser una simple manifestació d’estil: és una reinterpretació artística en la seva forma més lliure i atrevida. A través d’aquestes creacions, Galdón ens convida a desafiar la nostra percepció quotidiana del vestir per deixar-nos portar per allò que ens agrada i ens inspira. Un univers on la moda esdevé art.
Púbol, 10 de març de 2025
“A l’exposició AL CAP DE GALA he seleccionat una sèrie de peces úniques que intervenen tracto de generar és un diàleg osmòtic amb les peces de Caterina Roma que habiten al meu voltant. M’interessa provocar una espècie de maceració a la Casa-Estudi Caterina Roma perquè, posteriorment, les peces evolucionin cap a un altre artefacte inesperat. Ho sabrem amb el temps.”
Gema Galdón
Gala: del francès antic, gale “diversió, plaer”, que deriva de galer “divertir-se, festejar”.
En aquesta exposició, l’artista ens convida a alliberar-nos de les tendències comercials, de les restriccions del “què diran”, i a vestir-nos de gala amb majúscules. La moda no hauria de ser només una qüestió de cobrir el cos, sinó una oportunitat per expressar la individualitat, els somnis, l’essència pròpia. Perquè l’art de vestir és un acte de llibertat personal, i en el surrealisme, el concepte de judici no té valor.
Què hi ha de Gala en la seva obra?
Existeix tot un món oníric on la Gema va plasmant les seves “visions”, tallant i unint teixits, deixant-se portar gairebé per una espècie de trànsit de pintura automàtica, que a la vegada alimenta el seu costat performàtic. Ella dibuixa, ella teixeix, ella cus, i s’emprova la peça una i mil vegades davant d’un immens mirall d’una porta d’armari antic, que podria ser el pas intermedi a una altra dimensió. Només ella posa amb les seves creacions, i gestiona la seva marca portada per forts impulsos d’acció.
gema_galdon_01
gema_galdon_02
gema_galdon_03
gema_galdon_04
gema_galdon_05
gema_galdon_06
gema_galdon_07
gema_galdon_08
Sobre l’artista
Fer barrets no estava en el seu ideari professional, ja que no havia estudiat moda ni s’havia interessat mai per la costura. La primera vegada que va fer un barret va ser de manera desinteressada per completar un look de catàleg. Acabava de finalitzar els seus estudis de disseny d’interiors quan va dissenyar una espècie de petit espai a la inversa: en lloc de moblar dins de quatre parets, va moblar extramurs una espècie de cúpula que se sostindria al cap. Va cosir cada vora i costura sense saber com es feia, afirma: “amb el màxim respecte i afecte, com qui escriu a mà per primera vegada en un alfabet oriental; respirant, cultivant la paciència i buscant l’obvietat en si la trama venia per aquí o el fil anava cap allà. De seguida vaig saber que estava atrapada per aquell fer.”
Gema Galdón no s’anomena barretaire, ni artista, ni artesana; ella simplement fa… i es conforma amb aquest verb d’acció. Fa peces que es col·loquen al cap o sobre el cos, que exerceix de peanya.
Després de l’efervescència d’obrir, a tocar del Passeig de Gràcia de Barcelona, un espai per exposar i vendre les seves creacions, va decidir formar-se en barreteria clàssica, treballant-la a fons durant els primers anys, fins que a poc a poc va començar a reformular els seus processos.
Amb els anys, va anar desempolsant eines del seu bagatge en Belles Arts i implementant coneixements d’altres disciplines, com la fotografia i l’arquitectura, a projectes que emergien de la seva taula de taller, fins a consolidar el seu característic estil no barreter. I, en casos puntuals, hi inclou un extra de la seva faceta performàtica.
El sistema constructiu que empra Gema Galdón en les seves peces és, en gran part, una amalgama teixida per ella mateixa, on barreja materials de rebuig que troba en tallers d’altres dissenyadors. Els selecciona, neteja i classifica, des de grans formats fins a caixetes arxivadores amb retalls minúsculs, fils solts, granadures… L’altre element que utilitza és l’aire, que empresona entre capes i el fa present, provocant la llum.
Creu que sense aquest procés no hauria aconseguit treballar en projectes tan interessants com pel·lícules, espectacles o arribar a fer-se un lloc al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
DEL 23 DE JUNY AL 28 DE JULIOL Artista convidat – 2024 – Jordi Ribaudí Trepat
Creadors, artistes, esperits inquiets… es fan o se’n ve de mena?
Cosins germans, Jordi Ribaudí Trepat i Caterina Roma Trepat es retroben en aquesta exposició en què les seves creacions estableixen un diàleg íntim, mentre els seus autors reviuen records d’una infantesa compartida. Fils d’una sola madeixa que s’entrelliguen, es perden, es retroben i es teixeixen.
Hereus de l’esperit d’una gran família catalana, amb personatges com el pintor avantguardista Lluís Trepat o l’emprenedor Josep Trepat, que va aixecar la foneria avui museu Cal Trepat (Tàrrega) museutrepat.cat, ambdós han desenvolupat un gust per la creació a través del treball manual.
Les seves peces d’artesania contemporània coincideixen en un exquisit i alhora radical tracte dels materials: cuir, fusta, ceràmica… que es conjuguen per conversar sobre la creació artística, però també sobre aquells assumptes que s’amaguen sempre en el sí de tota família.
SOBRE EL CUIR
Jordi Ribaudí elabora totes les seves col·leccions exclusivament amb pell de vaca adobada amb extractes vegetals (castanya, mimosa i quebratxo). Això garanteix una matèria primera de fabricació de primera qualitat a la vegada que confereix al material un aspecte natural amb la textura i les imperfeccions pròpies de la pell.
“Considero aquesta exposició un apropament més intimista a l’artesania. I és així pel fet de convidar Jordi Ribaudí, amb qui hem compartit un recorregut vital en l’àmbit estrictament familiar. Tot i que, això sí, en aquesta manera de fer família tant catalana: amb distància, però també complicitat i un cert sentiment de pertinença. I avui posem en comú, en obra i no en paraula, la manera de cadascú d’entendre l’artesania, l’art, el disseny… un espai creat on aquests conceptes dialoguen sense arribar a conclusions.”
Caterina Roma
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_01
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_18
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_06
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_07
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_10
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_11
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_12
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_13
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_14
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_15
exposicio_jordi_ribaudi_caterina_roma_17
Sobre l’artista
Jordi Ribaudí Trepat va néixer en el si d’una família d’industrials del barri de l’adoberia del Rec d’Igualada (Barcelona).
Amb una permanent inquietud creativa, Ribaudí explora el món de l’artesania i la producció manual després d’una llarga i reeixida trajectòria en el món del disseny industrial.
La història es remunta a l’any 2005 quan Jordi Ribaudí va decidir traslladar el seu estudi de disseny de producte molt a prop d’on la seva família havia dirigit una fàbrica de pell, i es va instal·lar en una adoberia del segle XIX del barri del Rec.
L’any 2009 i paral·lelament a la seva activitat com a dissenyador, Ribaudí es va associar amb un grup de creadors per iniciar el projecte Recstores, amb l’objectiu de visibilizar el patrimoni arquitectònic del barri, instal·lant temporalment botigues “pop-up” a les adoberies abandonades.
A partir d’aquest projecte, va començar a establir contactes i amistats amb els adobers de la zona. Amb proximitat, coneixent els seus processos i les possibilitats del material, va poder explorar, experimentar i finalment crear amb pell.
La seva obra és una trobada entre la producció tradicional i la visió contemporània, la unió entre els adobers del barri i les seves arrels familiars, la creació i el renaixement del material que s’ha utilitzat durant generacions a la seva ciutat natal.
La seva obra ha estat exposada arreu del món, de Dubai a Nova York, Londres, París, Estocolm o Venècia.
Una selecció personal de Caterina Roma, durant la recent estada a Japó, de peces de seda, lli i cotó.
Quimonos que han tingut el seu ús en la vida social dels japonesos, escollits per a cada ocasió, sempre cuidats com un tresor. Peces que han passat de generació en generació, i malgrat no saber-se’n l’origen, se’n percep una història.
Durant el mes de desembre, a la galeria de Púbol, una posada en escena que sembla sortida d’un teatre d’ombres.
DEL 17 DE JUNY AL 16 DE JULIOL Artista convidada – 2023 – Mako Artigas
Mako Artigas (Tòquio, 1937) és una d’aquelles dones darrera la modèstia de les quals s’hi amaga una vida plena d’històries, d’art i de cultura. Com a dissenyadora tèxtil va destacar al París dels anys setanta i vuitanta per una gran creativitat que va seduir les firmes de prêt-a-porter i l’alta costura de major prestigi internacional, des de Paco Rabanne fins a Nina Ricci o André Courrèges.
La Casa Estudi Caterina Roma presenta amb aquesta exposició una selecció representativa de dissenys per a teixits com a testimoni de la sensibilitat de la primera gran artista japonesa afincada a Catalunya.
Molts dels dissenys de Mako Artigas, especialment aquells per a l’alta costura, recorden l’estètica dels antic estergits tèxtils japonesos katagami que l’artista va aconseguir salvar d’entre els antics tresors familiars.
Dibuixos en guaix, reserves de cera, tintes a color i pastels sobre paper, alguns d’ells traspassats amb l’ús de tècniques d’impressió tradicionals com el katazome.
Làmines de paper japonès amb delicats
dissenys de formes originals, geomètriques i abstractes. D’àmplia inspiració en la natura, l’art, la cultura i l’arquitectura. Tal com ella deia en una entrevista: nous suivons notre
inspiration et l’air du temps.
El món del disseny tèxtil i de l’estampació va ser el que Mako Artigas va viure i respirar des de ben jove, perquè tant la família del pare com la de la mare tenien una tradició secular en el camp de la indústria tèxtil.
Aquestes arrels i l’ambient artístic en què es va desenvolupar li van permetre crear una obra plena de matisos, capaç de dialogar tant amb la tradició com amb les principals tendències d’avantguarda.
En paral·lel a aquest camí personal, Mako es va aproximar, de la mà de Gardy Artigas, al món de Miró i d’altres grans artistes de l’avantguarda, de Chagall a Calder, passant per Giacometti o Hamada. I les estades periòdiques a Gallifa, prop dels forns de llenya, van fer que d’una manera natural Mako Artigas s’anés acostant també al món de la ceràmica. Un vincle que ens porta fins avui, al marc de l’exposició “Tokio – Paris – Barcelona”
Si bé és cert que l’obra delicada i suggerent de Mako Artigas ha deixat una empremta significativa en el camp del disseny tèxtil, amb aquesta exposició oferim l’oportunitat de contemplar la seva obra en paper com a peça d’art: composicions que reflecteixen la recerca de l’excel·lència en el treball artesanal i artístic.
Aquesta mostra és també l’homenatge i el reconeixement que Mako Artigas es mereix com una artista que ha romàs a l’ombra de l’ofici. Caterina Roma
Mako Artigas és una d’aquelles dones darrera la modèstia de les quals s’hi amaga una vida plena d’històries, d’art i de cultura. A més d’una abundant producció de ceràmiques, riques en matisos, personals i subtils, com a dissenyadora tèxtil va destacar al París dels anys setanta i vuitanta per una producció prolífica que va seduir les firmes de prêt-a-porter i l’alta costura de major prestigi internacional, des de Paco Rabanne fins a Nina Ricci o André Courrèges. Mako Artigas, la primera gran artista japonesa afincada a Catalunya, presenta amb aquesta exposició una selecció representativa de dissenys per a teixits com a testimoni la seva creativitat.
Nascuda a Tòquio l’any 1937, Mako Artigas va passar la infància i joventut al Japó, on va viure en primera persona els estralls de la Segona Guerra Mundial. En temps de l’ocupació aliada, els pares van inscriure la jove Mako a l’escola catòlica Seisen Joshi Gakuin (Yokosuka) i allà va veure despertar, a una edat primerenca, l’interès per Occident. Ben aviat, l’art i la vida artística la van atraure i la van decidir a matricular-se a la Universitat de Belles Arts de Tòquio (Tokyo Geijutsu Daigaku), on es va graduar en l’especialitat de disseny tèxtil i estampats. L’elecció del món del tèxtil va ser natural, perquè tant la família del pare com la de la mare tenien una llarga tradició en el camp de la indústria tèxtil. El pare, Ishikawa Masamichi, treballava a l’antiga empresa de la familia de teixits de cotó, Kashikichi, del centre de Tòquio, mentre que l’àvia materna, Nishimura Kinu, va heretar una important empresa de sedes de Kyoto, Chikichi, fundada el 1555 per Sengiriya Yozaemon. En altres paraules, el món del disseny tèxtil i de l’estampació va ser el que va viure i respirar des de ben jove. Passats els anys durs de l’ocupació nord-americana i superats els quatre anys de formació universitària, i després d’exposar a Tòquio una selecció dels seus primers treballs com a dissenyadora de teixits, l’anhel de descobrir el món en un moment en què era difícil sortir del país, la curiositat i l’afany d’experiències, la van empenyer a provar sort. Va ser així que, amb vint-i-tres anys, el 1960 va aconseguir partir – o fugir – cap a Europa, i, després d’una estada a Roma en ocasió dels Jocs Olímpics, la tardor d’aquell mateix any va arribar a Madrid, on va començar a assistir a una acadèmia de dibuix de la Plaza Mayor i on va coincidir amb actors i escriptors japonesos de pas per la capital, com el cèlebre Mishima o Ishihara Yujirō. A Madrid, però, s’hi va estar poc temps. Amb ganes de poder treballar en el món dels estampats, el desembre d’aquell mateix 1960, es va instal·lar a Barcelona i, encoratjada per Eudald Serra, un dels pocs artistes catalans que aleshores tenien relació amb el Japó, es va inscriure als cursos d’estampats que s’impartien a l’escola Massana. Tant Serra com Josep Llorens Artigas eren aleshores professors de l’escola, l’un d’escultura i l’altre de ceràmica.
Establerta a Barcelona, va començar a treballar fent unes primeres mostres per a teixits, unes feines que, essent pràcticament l’única japonesa de la ciutat, va combinar amb les d’intèrpret i de model per a empreses com Hijos de P. Corrons al I Salon del Hogar Moderno, el novembre de 1961. Tanmateix, el destí va fer que, a través d’Isabel Serra i Mariette Llorens, la jove artista entrés en contacte amb la família Artigas aquell mateix any. Poc després, el març de 1962, es va casar al Japó amb l’artista Joan Gardy Artigas. D’aleshores ençà, la presència de Mako en el sí de la família Artigas ha esdevingut una alenada d’aire fresc, una onada transformadora i una finestra oberta de bat a bat a una cultura i una manera diferent d’entendre l’art i la vida. Així mateix ho va afirmar Joan Miró en una entrevista del 1966 al diari japonès Mainichi: “He estat interessat en el Japó des de fa cinquanta anys però especialment després que la Mako entrés a formar part de la meva familia, tant és així que la meva comprensió i afecte pel Japó ha augmentat encara més en els darrers anys”.
Recent casats, l’any 1963 Mako Artigas es va traslladar a París amb Joan Gardy Artigas i amb el seu primer fill, Kenji, a una chambre de bonne just a sobre de la galeria d’Aimé Maeght. Va ser allà on, després de néixer el seu segon fill, Isao, a partir del 1967 va tenir l’oportunitat de posar en pràctica la formació d’anys anteriors per dedicar-se professionalment com a dissenyadora de tèxtils, treballant als prestigiosos tallers de Paul Hargittai. Poc després, el 1971 es va independitzar per poder treballar amb llibertat i autonomia fent dissenys tèxtils per a clients d’arreu del món, tant de França i Espanya, com del Japó, Alemanya, Holanda, Estats Units i Suïssa, i per altres dissenyadors reputats, com Jack Lenor Larsen. Alhora, uns anys més tard, el 1986, es va associar amb dues antigues companyes dels tallers de Hargittai: Catherine Maeght i Florence Marganne i totes tres van crear el grup Artigas – Maeght – Marganne. Van obrir un taller propi al cor del Marais, 63 Rue Charlot, i van unir esforços per crear una producció diversificada de dibuixos en guaix, tintes a color i aquarel·la sobre paper, alguns d’ells traspassats amb l’ús de tècniques d’impressió tradicionals com el katazome. Aquests dissenys, destinats tant a la producció de tapisseries, com per a cortinatges, catifes, papers pintats i peces de vestir, van aconseguir una gran nombre de clients de tal manera que, durant els anys vuitanta i noranta, els dibuixos de Mako Artigas van poder ser presentats a fires anuals com el salons Paritex i Haimtex, de París i Villepinte, o bé a la fira Indigo de Lille, on van ser premiats.
Els dissenys de Mako Artigas, destinats tant a l’alta costura com per a la llar, tenen un caràcter propi; són identificables com a tals. Són singulars per la fusió que l’artista va saber imprimir des d’un inici entre els gustos de la moda francesa i internacional de l’època, si bé la seva amplia producció ha inclòs una extensa varietat de formes originals, tant geomètriques com abstractes, o bé florals i naturals: nous suivons notre inspiration et l’air du temps, deia en una entrevista. No en va, molts dels seus dissenys, especialment aquells per a l’alta costura, ens recorden l’estètica dels antic estergits tèxtils japonesos katagami que Mako Artigas va aconseguir salvar d’entre els antics tresors de les families Ishikawa i Nishimura. Altres, en canvi, van ser fets evocant l’obra de Miró, de Matisse, de Gaudí, de Serizawa, o partint d’altres fonts, fos l’art africà, la natura o fins i tot incorporant els dibuixos d’Isao, el fill petit i futur artista. La necessitat d’adaptar-se a les demandes del mercat i dels principals clients internacionals, com Courrèges, Lelièvre, Bianchini Ferier o Rubelli, van esperonar-la a treballar amb imaginació obtenint com a resultat una obra plena de matisos capaç de dialogar tant amb la tradició com amb les principals tendències d’avantguarda.
En paral·lel a aquest camí personal, Mako es va aproximar, de la mà de Gardy Artigas, al món de Miró i d’altres grans artistes de l’avantguarda, de Chagall a Calder, passant per Giacometti o Hamada. I les estades periòdiques a Gallifa a partir dels anys seixanta, prop dels forns de llenya, van fer que d’una manera natural Mako Artigas s’anés acostant també al món de la ceràmica. Com si fos un joc i amb la llibertat d’aquella qui no es deu a ningú, va començar a fer peces de gres, plats i bols esmaltats que li van servir per explorar un nou mitjà d’expressió. Poc a poc, d’una manera natural, el disseny tèxtil va anar deixant pas i protagonisme a la ceràmica per acabar fent des de plats i bols utilitaris, fins a gerros artístics i joieria. Aquesta exposició però, se centra en presentar per primera vegada d’una manera extensa alguns dels testimonis de la trajectòria de Mako Artigas en el camp del disseny per a teixits, una pràctica continuada que mai ha tingut necessitat de promocionar. Ens referim a una tasca que ha dut a terme al llarg de diverses dècades amb dedicació plena, però que ha acabat sempre en mans d’empreses i de particulars, sense que ella n’hagi parlat; i és que el que produïa era normalment venut en poc temps, sense que hi hagués marge per preparar cap projecte. En el cas de les seves ceràmiques, algunes van ser exposades per primera vegada en una mostra de l’any 2001 a la Fundació Llorens Artigas, en què es van presentar mobles japonesos, antigues calaixeres i armaris portats del Japó. L’estiu de 2014, Valmont Barcelona va presentar l’exposició Les Printemps de Mako en què el visitant va poder descobrir l’estètica vivencial de l’artista, un any més tard va presentar diversos plats a la Galerie Houard de París i l’any 2019, l’estiu previ a la pandèmia, es va celebrar a Gallifa una nova exposició per presentar una selecció de la seva trajectòria com a artista. Aquests últims anys, ha començat a treballar de manera decidida amb la porcellana, fina, esvelta i de formes lleugeres però al mateix temps ha recuperat el treball més pictòric i gràfic per a teixits fent noves composicions que s’han anat sumant als centenars de mostres d’èpoques anteriors. La selecció de dissenys presentats ara a la Galeria de Caterina Roma de Púbol són un bon testimoni de l’esperit lliure i poètic de l’artista, així com del talent d’una dona que sempre ha defugit protagonisme però que mereix el màxim reconeixement.
Ricard Bru
Comissariat i textos: Ricard Bru
Disseny: Balbina Sardà
Muntatge: Marta Rastrollo
Imatges d’arxiu: Fundació Artigas
Fotografies: Iris Mir / Caterina Roma
DEL 25 DE JUNY AL 31 DE JULIOL Artista convidat – 2022 – Manolo Sierra
Manolo Sierra (Càdis, 1973) va estudiar belles arts a la facultat de Sevilla, acabant a Carrara (Itàlia) amb l’especialitat d’escultura. Ha exposat en diferents galeries com la Sala Parés, Pigment o el Palau de Casavells. Ha portat la seva obra a fires de Londres, Madrid, Ámsterdam, Brusel·les, Houston o Nova York. Des de fa quinze anys resideix a Albons, un petit poble del Baix Empordà.
El título hace referencia a uno de los dos cuadros principales de la exposición, el dedicado a la luz interior, a la imaginación; el otro quiere ser la luz misma bajo el sol del medio día. La idea que me llevó a seleccionar cuadros tan diversos fue el pan de oro usado por Caterina en sus cerámicas para dorar (adorar) las grietas o uniones de sus piezas rotas por accidente. Expongo la intención de unir mi propia variedad de registros, este constante mirar hacia dentro y hacia afuera. Manolo Sierra
